Teníem moltes ganes d'arribar a aquest refugi, moltes, moltes.

La baixada del Port de Caldes es va fer llarguíssima, interminable i estàvem cansats. El dia havia estat llarg, però erem feliços. Era una mica tard, prop de les 6 de la tarda i vam començar a descobrir els “encants” del refugi de Colomèrs. El water era excepcional: s'havia de baixar per unes escales però ben agafats d'un passamà. I t'havies d'agafar perquè una relliscada et porta directament al llac. I pixaves i cagaves directament a l'aigua. Els nens sols no podien baixar i, de fet, elles s'havien buscat la vida pel bosc.

El lavabo, lavabo, de fet no hi havia, però ja ho sabíem. Hi havia una aixeta per rentar-se i una mena de dutxa on els grans ens vam rentar braços i cames.Tot a l'aire lliure. La dutxa la vam deixar per l'endemà, que anàvem a Amitges.

La/el guarda també eren una mica “cascarràbies”, sobre tot alhora de servir el menjar. El menjador era molt petit i es van haver de fer dos torns. Per aixecar-te havies de demanar permís al company del costat. Però el menjar era molt bo: caldo, llenties i truita de riu.