o el dia de la gran negativa

Era el tercer dia de ruta. Teníem molts ànims i havíem pensat que ens podríem banyar si portàvem bon ritme en algun llac. Però el temps no era massa bo a mesura que avançava el dia. Al Port de Ratera, 2.530 metres, vam arribar bastant cansats. Cadascú portava el seu ritme i bé. Feia falta recuperar forces i així ho vam fer. Aigua i menjar per a quí volia. Era una zona bastant transitada i vam estar força estona mirant un grup de francesos, també amb molts nens, i imaginat-los el que feien. Sembla que eren els que estaven acampats en un dels llacs que havíem passat, en un lloc paradisíac. Avancem una mica més i ens comenten que el Tuc de Ratera està a poc més d'una hora des del coll. I, els grans, pensem que, ja que estem a quí i es d'hora, que val la pena pujar i així tenim un altre pic fet, i de 2.862 metres, que no està malament.

Aleshores esclatà la rebelió, no de les masses sino de les nenes. La Rut i la Gemma no volien pujar de cap de les maneres. La Marta tampoc però es va conformar al saber que la pujada era sense motxilles. Com que era massa temps per deixar-les soles, las vam obligar a pujar, si, las vam obligar. I jo, la Berta, vaig patir les conseqüències. Tota la pujada remugant, renegant i exterioritzant el seu odi i la seva ràbia capa a nosaltres. No recordo exactament què els deia per intentar convèncer-las però a la baixada crec que ja ho havia aconseguit. Val a dir que, a dalt, la vista era fenomenal i que, el Ratera, després del coll, té dos piquets. Als dos s'hi arriba fent una grimpadeta i això els va agradar molt. Vam coronar els dos cims i vam fer les fotos de rigor.