5-6 juny 2004. Camarasa i Fontllonga

Es pot dir que va ser la primera gran excursió de la Meritxell (1). Amb menys de 8 mesos, tres hores d'anada i tres de tornada amb un sol que queia sense perdó. D'acord, anava a la motxilleta però la calorada no li va treure ningú. Es un petit homenatge a la petita de la colla que es va portar com una reina sense protestar ni una mica. Els altres també ho van fer molt bé, tots els nens (2), especialment el Pau, i els adults. Aquesta excursió, millor fer-la quan no fa tanta calor. Ara us explicarem què vam fer i quí érem.

Es tractava de fer el Camí Penjat del Segre, a la Noguera, un recorregut que va des de l'Aiguabarreig del riu Segre amb el Noguera Pallaresa, just a la presa de Camarasa, fins a Alòs de Balaguer. Té la gràcia de tenir dos trams de passareles, un a l'inici i un altre cap al final, que van just per sobre de l'aigua i un pont que travessa el riu. El tram mig del recorregut travessa un resalt rocós amb un desnivell d'uns dos-cents metres (3). Aprofitant que ve el Miquel, ens fa adonar d'alguna de les plantes que hi ha a la ruta. És el cas del té de roca (3), que diu que va molt bé per al mal de panxa. I quan vam trobar aquesta preciosa oruga (4), el nom de la qual no recordo, ens va explicar que no es podia tocar, ja que, igual que la planta que menja, ella tambés és tòxica. Es una excursió amb vistes molt maques: darrera deixem el Montroig amb les coves del Tabac i del Sucre i, a cap al sud, la serra Carbonera (6). És perfectament assumible per a totes les edats, el Pau encara no ha fet els 4 anys. L'únic problema que vam tenir és la calor que feia i la inexistència d'ombres al llarg gairebé de tot el recorregut. Nosaltres vam acabar el camí a la zona recreativa d'Alòs on unes taules de pedra sota unes moreres blanques van ser el millor restaurant que ens podíem imaginar. Abans d'agafar el camí de tornada una mica d'escalada i una remullada de peus (7).

La sorpresa va ser la síndria amagada en el cotxe del LLuís i la Berta que va literalment "volar" quan el grup va arribar a l'aparcament. Per cert, no hem explicat qui formava el grup. Aquests: l'Alícia i els nens, els Gabarró-Solanas, els Anton-Sales, els Rigola-Solanas i el Toni i la Susana. Variat, heterogeni, però amb ganes de pasar-s'ho bé.

Era el moment d'anar a l'alberg. Mai havíem estat a Can Picarol, va passar la prova amb bona nota, al poble de Fontllonga. Molt petit, però molt maco (8). L'alberg està darrera de l'església i no és gens fàcil arribar amb el cotxe, amb curves molt estretes i empinades. De fet, els vam deixar en un petit descampat. Repartiment d'habitacions (només hi érem nosaltres 17), dutxes i a sopar. I una sorpresa. En Miquel, el dia abans havia fet 40 anys, i nosaltres també volíem celebrar-ho amb ell. El pastís el duiem de casa i les espelmes ens les va buscar la senyora.

El diumenge era el dia de la ginkana que havia preparat la Berta. Unes proves per al Pau (9), altres per als nens més grans, sembla que l'Àlex va ser l'únic que no s'ho va passar bé, (10), amb fotos incloses (11) i unes altres per als més petits (12). Es tractava de conéixer un poble molt, molt petit i com vivien els seus habitants. Però era massa llarga i la vam suspendre fins a la tarda. Feia molta calor i vam intentar fer una remullada al Segre. De moment, els banyadors posats (13). Banyar-se ja era una altra cosa, a més de la temperatura de l'aigua, el corrent era molt fort i perillós i només podies entrar un parell de metres dins de la llera del riu, i els nens de la ma (14).

El final de la ginkana i de la sortida va ser una obra de teatre que va tenir molt bona acollida de públic i crítica (15).

No ens oblidarem de les dues coses que van fallar: la primera és anècdota, no vam fer la foto de grup. La segona, és molt més seriosa. Mentre érem a l'excursió, van obrir el cotxe de la Sílvia i de l'Edu i es van endur la bossa de la Sílvia: la palm, les claus de casa i quatre xuxeries més. I perquè tothom ho sàpiga, els Mossos d'Esquadra no accepten denúncies per telèfon.

Berta Solanas