Dissabte 26:
Balandrau i bàsquet

Una combinació estranya però que va funcionar molt bé, la muntanya i el bàsquet. Al matí anàvem a caminar i a la tarda a jugar a la pista que hi havia a l'alberg. El Balandrau, no gaire alt, 2.574 metres, té una de les millors vistes sobre el Ripollès i la vall de Ribes.


L'aproximació és en cotxe però durilla. Des de Ulldeter, pujada a Tregurà de Dalt i allà, una pista llarga, llarga i xipi-xape, fins al refugi de Tregurà, que, per cert, estava en bastant mal estat. Un grup que havia passat la nit, havia dormit a fora.

Ens esperava una pujada directa, primer per l'herba i després, tot terra i roca. El cim es veu justament després d'haver superat el primer "repechón". Gairebé al mateix temps veiem una vaca. Res estrany oi, per la pista havíem vist a centenars... Però tenia a la boca alguna cosa vermella. Ens acostem amb prudència i descobrim un vedell al tombat al costat. I la cosa vermella era la placenta de la mare. La vaca acabava de parir. El mateix dia, de baixada, vam trobar l'esquelet d'una vaca al torrent de la Font LLetera, la vida i la mort, totes juntes.

Les rampes són dures i cal animar bastant a la Marta. La Rut es va animar sola i va arribar la primera. A dalt la trobem parlant amb una dona gran, 86 anys i la que, vam deduir, era la seva neta. Era el seu primer Balandrau i estava molt contenta. La Rut va dir que quan jo fos gran també m'acompanyaria a la muntanya. Li vaig agrair molt. Feia un dia molt maco i les boires es movien amb rapidesa. Potser no tant ràpid com els isards que vam trobar entre els Tres Pics i després, una mica més abaix del Coll dels Tres Pics refregant-se amb la poca neu que quedava. El descens el vam fer pel coll dels Tres Pics i pel torrent de la Font Lletera, on fa tres hiverns un grup d'excursionistes va morir aquí quan els va sorprendre el torb, un vent molt fort que aixeca la neu.


Al cim. La Berta havia pujar feia 22 anys

Baixant pel torrent de la Font LLetera, a 2.233 mts. Eren quarts de tres.
Vedell, vaca i plancenta    

Vam esperar a dinar al bosquet de Tregurà, però la pluja (que després no va ser res) ens va obligar a recollir-ho tot bastant ràpid. I cap a casa, que les cistelles i el 21 ens esperen. Abans però, una miqueta de migdiada.


RUT: moltes hores, moltes cistelles
  MARTA: Semblava que tenia estil...

Tornar a Sant Joan 2004