Dissabte 30 d'abril

La pujada: A primera hora del matí sortim de Barcelona la familia Moya-González, sense la Sandra, i la familia Parron-Casanova al complert. Després d'un bon esmorzar a mig cami ens dirigim cap a la presa de Cavallers. Tanquem els cotxes deixant a dins els crampons, carregem les motxiles i cap a dalt. Les previsions meteorològiques han estat incertes fins a l'últim moment. Finalment sembla que tindrem un pont de l'1 de Maig sense un sol nuvol a sobre nostre.

A pocs metres de la presa ja troben la primera congesta. La neu esta una mica dura, però les altes temperatures han fet que ho poguem passar sense gaire problemes. Al fons arribem al Pletiu d 'Obaga i una petita pujada ens porta al Pletiu de Riumalo. A la nostra esquerra uns pontets enfilen el cami cap al Barranc de Malavesina i els Besiberris.

Les primeres rampes fortes ens esperen uns metres més enlla. Els neveros es fan cada vegada més frequents però encara els podem evitar. Als 2000 metres la nostra sort s'acaba i hem de trepitjar una neu encara dura però que s'estova per moments. La forta pujada fa que no parem de bufar i sentir com el cor ens batega dintre del pit. Per fi, amb una discrecció cada vegada més descarada, les agulles de Travestant es fan presents. Anuncien la proximitat del nostre destí. Una mica més amunt dels 2.100 mts ja podem veure l'Estany Negre i poca estona més tard ens troben el Ventosa i Calvell.

Un impressionant paissatge ens envolta. Als nostres peus, l'estany Negre encara es troba glaçat. La vall de Colieto s'obre cami entre l'Obaga del Negre i les Agulles de Travestany. Al fons el Port de Colomers, la Creu de Colomers i el Coll de Contraix. A la nostra esquerra una petita loma ens separa de l'estany de Travessany. Si girem cua com si vulguéssim desfer el camí, els nuvols mig amaguen un impressionant Pa de Sucre i el Besiberri Nord amb la seva cresta. Tanca la vall el Como lo Forno.

El refugi: Les instal.lacions del Ventosa són força correctes. La cuina impecablement neta. La zona de lliteres confortables. Si un cas, la gent que ja tenim una edat agrairiem un wc com deu mana i no aquella mena de plataforma en la que no pots seure.

Juanjo negocia les nostres lliteres. Malgrat que fa més de dos mesos que va fer la reserva, li diuen que no podem estar tots junt. Tots els llit es troben en un únic espai que hi ha al pis de dalt. L'oferta es que ens quedem amb el “Private” (quatre lliteres que es troben a un tercer nivell) i dues lliteres mes a ran de terra. A les nenes no els fa gens de gracia dormir a tanta alçada i baixen renegant. Un miraculos "Moya, puc possar-vos a tots junts" las fa tornar el sonriure. Ens quedem les lliteres del segon nivell des de la 11 a la 16.

Fem temps esperant el sopar (a les 19:00h). Disfrutem del paissatge i ens fiquem a les converses dels que retornen de les seves sortides. Uns madrilenys que han pujat amb esquis al Montardo ens diuen que per arribar a Coll Crestada amb raquetes no hi ha problemes, però més amunt són imprecindibles el crampons (no cal recorda que els hem deixat al cotxe)

A les 7 de la tarda seiem a taula amb dos madrilenys i un basc. El diumenge volen pujar a Punta Alta i el dilluns a Como lo Forno (i tornar novament al refugi !!). Aviat els deixem i ens anem a parlar al llit. Sense adonar-nos ens quedem dormits. A Juanjo li ha tocat al costat de la finestra i diu que ens despertarà quan es faci de dia. No te problemes per despertar-se. A les 4 de la matinada algu te calor i obre la finestra. L'aire fred recorda a Juanjo que no es troba al Carib envoltat de mulates com ells es creia si no al mig del Pirineu; i renega que a on punyetas ha anat a parar el sac de dormir.

Diumenge 1 de maig.

Cap al Montardo: A les 7 del mati esmorzem: cafès, tè, llet, torrades i mermelada. Nosaltres posem el salat. La zona de motxilles està plena de gent preparant-se per les sortides. Ens ho prenem amb massa calma i ens posem els paraneus quan tothom ja ha sortit.

La primera pujada despres de sortir del refugi se'ns travessa. Juanjo, Adela i les nenes pugen sense problemes, però la Montse no acaba de dominar les raquetes. La neu està molt dura a aquella hora i dóna força sensació d'inseguretat. L'inclinació de la pendent i una traça molt estreta la fa tirar enrrera. És l'excusa perfecta i les nenes s'apunten ràpidament a l'idea de passar el dia a la bartola en el refugi. Finalment, Adela també s'hi queda. Així que Juanjo i jo continuem en solitari mentres elles reculen cap al refugi.

Una veritable llàstima perquà a partir d'aquesta primera pujada un interminable i marevellós paissatge nevat s'obre davant nostre. Amb les raquetes s'avança sense dificultat. Voregem estanys glaçats amb una continua pero suau pendent.

A l'arribar a l'estany de Travessani veiem com la traça fa drecera per sobre de l'aigua glaçada. Uns esquiador que venen en sentit contrari ens diuen que el glaç esta força resistent per poder passar. Juanjo no s'ho pensa i es llença directe sense escoltar el meu raonament de que la superficie d'un esqui no es la mateixa que la de les nostres botes. No em dona temps d'explicar-li allòde pressió igual a força partit per superfície. Afortunadament la capa de glaç encara es molt gruixuda i he de contentar-me amb la promesa de que la tornada la farem per cami normal (una promesa que no trigarà a trencar).

Cada vegada es veu més aprop el Montardo Petit. El Montardo “gran” queda tapat per el seu germanet i no es pot veure. La nostre intenció, després de les indicacions del dia abans sobre la necessitat del crampons, és arribar a Coll Crestada i donar mitja volta.

Despres d'esmorzar, i com qui no vol la cosa, Juanjo va fent comentaris sobre lo fàcil que es veu la pujada des d'on ens troben però, que quan t'apropes, la paret es mostra en tota la seva verticalitat. Em fa notar que ja hi ha algú que esta pujant. La veritat, no se on troba que la pujada es veu fàcil. Solament veig una amplia i vertiginosa canal que s'enfila directe cap al Montardo Petit. Al mig hi ha dos punt negres que deuen ser el pobres desgraciats que diu Juanjo (o son dues pedres?).,

Davant el suggeriment de pujar fins al coll del Montardo li dic que s'ho confiti. Que jo li espero en Coll Crestada i que ja em baixarà una foto del cim. Llavors en fa caure en el meu error. La pujada no es fa per la canal que jo creia sinò per una carena molt més accesible que està a la seva dreta. Llàstima dels crampons!!

Arribem a Coll Crestada. Veiem un tip de gent que continua cap a dalt. Cap d'ells amb raquetes ni crampons. Aixo si, la majoria amb botes rigides I no les toves que portem nosaltres. La neu es fa liquida per moments. l així la cosa, comencen a pujar. Juanjo va davant i diu que millor ens treiem les raquetes; en aquella forta pendent són més part del problema que de la solució. No li faig cas pero als pocs segons l'evidència s'imposa.

La neu esta tan toba que es impossible relliscar. Una ensupegada com a molt significaria mullarse el cul amb aquella aiguaneu que trepitgem. No ens adonem i ja hi som a dalt del coll. Un petit franqueig, que s'hauria fer amb cura amb una neu més dura, pero que no té cap perill en aquelles condicions, ens porta a la pujada final. La fem per un cami ben marcat i net de neu.

A mi m'entra aquella sensació de vertigent que tinc sempre que arribo al cim. Un ambivalent sentiment de voler gaudir de l'instant i una angoixant necessitat d'iniciar la baixada. Es com si entengués que aquell moment no em pertany. Soc un intrús en el vaixell de les muntanyes i he d'escapolir-me aviat per a no ser descobert. Ja he robat el meu bocinet de pa, i amb això ja tinc prou.

A dalt descobrim un atles de geografia pirinenca: Maladeta, Tempestades, Aneto, Bonaigua, Creu de Colomers, Contraix, Punta Alta, Coma lo Forno, Besiberri ...

Una paradeta per acabar l'aigua que ens queda i desfem el cami del matí. El glaç dels llacs ja no es veu tant segur com a primera hora. En un parell de dies ja no sera factible aquesta drecera pero nosaltres ens aprofitem del moment. Una hora i mitja més tard ja veiem el refugi i a la seva porta, la família que ens espera.

Dilluns 2 de maig.

La tornada a casa: Al dia següent, ens prenem amb tranquilitat la tornada. Arribem al nevero que està a tocar de la presa i ho comencem a passar. Es l'únic lloc on troben la neu dura i relliscosa.

Juanjo va obrint cami trepitxan una traça estreta que tant sols dóna per posar un peu. A mig cami sento que es posa a cridar. A pesar dels seus crits un matrimoni s'ha possat a travesar el nevero en sentit contrari. Amb el piolet Juanjo fa una petita plataforma per que ens deixin passar. Quan arribo a la seva alçada veig que es tracta d'un matrimoni de mitjana edat. Ell té una generosa panxa cervesera que li serveix de trípode per una reflex amb el seu corresponen teleobjectiu. Pantalo curt i mijons blancs. Ella, molt educadament i sense pujar la veu, s'està recordant de la família del seu home fins a la tercera generació. Baixo la mirada i m'adono de les raons de la senyora. Va calçada amb unes sabatilles  d'aquelles que tenen una sola de plastic complertament llisa. Els deixen darrera pensant que aquell matrimoni no té futur, o ell hereta o ella es divorcia.

Arribem el cotxes i baixem fins el Pont de Boi. Ens aturem a l'Hostal Pascual a dinar. Sols al menjador, comentem el que ha estat una festa del treball molt currada i recordem la dita de la casa:"Si vols ben menjar, a l'hostal Pascual has d'anar".

Ignasi Parron