Carena i circ de Cambra d'Aze

Aquest cim, el Cambra d'Aze, era el nostre objectiu. L'havíem vist esquiant a les pistes de Sant Pere dels Forcats (Catalunya Nord) i ens havia agradat molt. Així que, cap allà. Érem la família Sales-Anton i la Solanas-Gabarró (avui he canviat). Tot que vam sortir a les 7 de Barcelona no ens posàvem a caminar fins a les 10:40 del matí, hora suïcida per a una excursió del mes de juliol, però...

A més de l'hora, la situació es va agreujar per dos motius:
1. Vam haver de deixar el cotxe a l'estació d'esquí d'Eina perque no es podia passar per la pista fins al Pla de Cambra d'Aze tot i que després vam veure que des de l'estació de Sant Pere dels Forcats sí que es podia accedir-hi. Suposava una estona més de marxa, més desnivell i canviar la ruta inicialment prevista, ara faríem una circular: pujaríem per la carena est i baixaríem per la oest.
2. No teníem excessiva aigua. Feia un dia de molta calor i es va demostrar imprescindible.

Pujàvem igualment així que: organitzar motxilles, cordar botes, posar crema del sol i barrets, sentir les protestes de les nenes, ... i a caminar.

	Miquel a les foto, les nenes observen però es volen plantar.
	La Cèlia surt d'en mig de milers d'epilobis florits

La pujada té tres parts:
la primera és molt, molt dreta. Puja per pistes d'esquí i tallafocs amb una vegetació exhuberant que feia les delícies del Miquel. Però amb el sol, l'esforç que s'havia de fer era molt important, el que passa és que també s'avança molt ràpidament. Hem de fer bastantes paradetes per recuperar forces. Sort en tenim dels tomàquets i la fruita, ens permeten estalviar aigua.

la segona comença en una casa abandonada. El paisatge s'obre, el camí no queda tant encaixonat i va disminuint la vegetació. Havia d'haver una font però no la trobem, uns francesos ens confirmen que no hi ha aigua en la resta de la pujada. Es gira una mica de vent, vent fresquet i agradable, fins al punt que alguna nena es posa el forro.

la tercera part s'inicia quan arribem a la carena. Veiem tot el circ i el poc desnivell que ens queda. Fem una altra aturada i esperem la Rut que s'havia quedat sola, endarrerida. No es trobava molt bé. La Pilar fa estona que camina sense que la poguem agafar, està molt forta. Així que arriba al cim 1/2 hora abans que la resta.

Rut mira la vall, hem arribat a la carena.
Iniciem el descens, a banda i banda del cim hi ha timba

Dinem al cim amb la pressió de les formigues voladores sobre el nostre menjar i les nostres cames i braços. Aquí es planteja el dubte, tornem pel mateix lloc o acabem de fer la volta passant pel Puig de l'home mort, un camí que és una mica més llarg. S'imposa la segona opció. Però al cap d'uns 10 minuts de caminar, s'obre davant nostre una canal, dreta, empinada, amb un camí que porta dret a la base de la paret del circ. En Lluís inspecciona i no ho veu clar.

	Pilar i Cèlia obren camí. Molt dret.
	La Marta se'n va sortir molt bé.

Seguim camí. No passen ni 5 minuts més que ens tornem a aturar en una altra canal, més ample i no tant dreta (fotos de la dreta). I aquí sí que decidim arriscar-nos i baixar, pensem que en 10 minuts serem abaix, 10 minuts que es convertiran en 50 minuts per a la Pilar i 2 hores per a la Irene.

Una hora i mitja fins al final de la primera tartera, la de pedres sueltes. Descansem a l'herba. La Pilar també ha arribat molt abans que la resta. No es pot dir que ho haguem passat bé, sobre tot la Irene. Però la cosa no s'ha acabat i ens espera una larga tartera de pedra grossa. Cal anar saltant i, en principi no es mouen els pedruscos, però algun fa el salt segons on poses el peu. No hi ha camí i l'hem d'anar inventant. I no tenim aigua.

Quan mirem enrera no ens podem creure el que hem baixat, sembla totalment vertical, impressiona més des d'abaix que des d'adalt. Si vols saber per on vam baixar, clicla la muntanya i veuràs el circ en diferents en diferents imatges.

Finalment arribem a les pistes i la casa blanca (final del telecadira de Sant Pere dels Forcats, només en tenen un). Estem salvats. I més salvats encara quan trobem una font. Total 9 hores, i això que en tres hores i mitja vam fer la pujada, els quasi 1.000 mts de desnivell.

En Miquel no va parar de fer fotos ni en els moments més complicats.		Aquí ho acabem tot. La següent parada serà als cotxes, però abans, trobem aigua.