Les parets que ens esperen, des de Santa Cecília

La Teresina és la reina de les ferrades montserratines. Fou equipada l'any 1993 per Antonio García Picazo amb la col·laboració de diversos amics, i va ser la primera via ferrada d'Espanya. L'itinerari ascendeix la paret de Santa Cecília i travessa la paret oest de Sant Jeroni fins arribar al punt culminant de la serralada.

Malauradament aquesta ferrada ha patit tant el desequipament injustificat com també els efectes de les riades del 2000. Els desperfectes s'han solucionat en part i s'han substituït algunes cordes i cables més vells per cables i graons nous. També s'han equipat de nou alguns trams. Tot i així, encara hi ha trams amb cordes, cables i fixacions que més val no fixar-s'hi massa, ni relliscar, ni caure.

Avui, el dia és gris i la muntanya està envoltada per la boira. Amenaça pluja però la previsió anuncia que es mantindrà sense caure ni una gota.

En Miquel ja va venir sol al desembre

Hem quedat amb el Joan Roca, dels amics de Centelles,a les 8:45 a la barrera d'entrada del Monestir de Montserrat. Arribem cinc minuts tard. Pugen al cotxe en Joan i el seu fill, en David. Anem a l'aparcament del monestir de Santa Cecília (antigament s'aparcava al restaurant de Santa Cecilia, però les riades del 2000 van fer desaparèixer el restaurant i la pista que hi portava).

A l'aparcament troben a la resta de la gent. En total som unes 16 persones, entre les quals dos nens: l'Alejandro, que va encordat a la seva mare Carme, i en David encordat al seu pare Joan.

Pugem pel camí, ben fresat i molt frondós, fins arribar a la canal de Sant Jeroni. Aquí, uns van per dintre (aquesta canal ha estat reequipada amb cables en els trams malmesos per l'aiguat del juny del 2000) i d'altres pel camí que la voreja per la dreta. Al final ens trobem tots a prop del inici de la canal de la ferrada, que surt paral·lela a la dreta de la canal de Sant Jeroni.

Posem cascos, guants, arnesos i dissipadors.

Ens posem l'arnés i el dissipador, i continuem caminant per la canal. Està equipada amb cordes i cables en els trams més difícils, fins a arribar a un petit replà. A la nostra dreta trobem una corda que s'enfila amunt i que és el inici de la Teresina. Si continuéssim canal amunt per on anem, trobaríem el inici de la canal del Mejillón.

	Paret d'Ecos. Un escalador es va fer mal

A aquesta canal se l'anomena així, per que antigament hi havia un restaurant, al peu del mirador de Sant Jeroni, especialitzat en “mejillones”, des d'on tiraven les closques a la canal.

A la ferrada, que es podria dir que està entre camí equipat i l'escalada, per sort, ens trobarem bastants cables de vida per assegurar (alguns de malmesos) i en alguns trams només una cadena, per fer “braços”. No masses graons o grapes i moltes presses de mans i de peus a la roca (amb l'alternativa d'agafar-se al cable de vida i també fer “braços”).

Una de les canals amb vegetació que s'ha de passar

De quan en quan trobarem algun camí per guanyar desnivell o fer un flanqueig entre arrels, fang i pedres soltes. És molt recomanable no oblidar el casc, la caiguda de pedres és constant, sobretot si aneu amb molta gent. També és fàcil de trobar altres grups que fan la ferrada, sobretot els caps de setmana.

Després d'un ascens més o menys fàcil amb cadenes, cordes i cables, ens trobem un pont de roca penjat amb una bona timba als dos costats, des d'aquí hi deu haver unes magnífiques vistes, però la boira no ens ho deixa apreciar. Continuem per una zona més fàcil que dóna pas, després de pujar per uns graons, a una feixa força vertical equipada amb diversos cables d'acer. A partir d'aquí trobem una zona boscosa que ens duu a un ressalt (amb graons) i a un franqueig. Entrem en una altra canal amb vegetació i, a partir d'aquí, haurem de superar els últims ressalts verticals i una mica aeris fins arribar al petit cim de Santa Cecília. Fem una aturada, i en Josep Maria, que no ha parat de filmar en tota la pujada, es munta un ràpel particular per poder filmar la baixada de l'agulla. Aquest descens ha estat equipat recientment amb unes noves petites grapes. Amb la obligada cua d'espera, baixem tots.

	El Josep M. porta la camara i el trípode gros. Ja ens delim per veure el reportatge.

Continuem fent un llarg franqueig -altre vegada amb pedres, fang i arrels- per un camí força estret que recorre la paret oest de Sant Jeroni. Aquest franqueig no presenta cap problema, ja que els trams més complicats es troben equipats amb cables. Després continuem guanyant alçada per plaques força inclinades equipades amb cables i cadenes.

Al final arribem a un petit coll. Mentre feien la pujada hem vist un helicòpter que no ha parat de donar voltes per la zona, com si busques alguna cosa. Al arribar a aquest petit coll descobrim que l'helicòpter a trobat el que buscava: uns escaladors que, segurament, han patit algun accident a la paret de la zona d'Ecos. Ens aturem una estona a contemplar les evolucions de l'helicòpter, moment que s'aprofita per reagrupar-nos.

Cim de Santa Cecília. Ens esperem tots.

Continuem fins a arribar al tram més complicat: la xemeneia que ens portarà al final de la ferrada, el mirador de Sant Jeroni. El primer pas és difícil, doncs ens trobem amb una cadena, a un metre i mig del terra, dins d'un passadís estret. A més a més, la paret esta polida de tanta gent que hi ha fet patinar els seus peus, i alguns no hi caben amb la motxilla a l'esquena de tant encaixonada que està. Uns quants opten per treure's la motxilla per poder-hi passar.

El Miquel porta una escaleta per facilitar el pas, però algú diu que no es necessari. Els primers i primeres passen sense escaleta i amb moltes dificultats, fins que al final el Miquel la treu i la penja del final de la cadena. Així s'escurça el pas fins a una alçada de mig metre del terra i ens evita fer relliscar els nostres peus per la paret. A partir d'aquest moment tots passem per l'escaleta.

	Xemenia final, estreta, llisa i atlètica

Al inici de la xemeneia hem arribat a les 13:30 hrs. I l'últim en arribar al mirador ho fa a les 15:00 hrs. En total una hora i mitja emprada per superar-la: hem hagut d'esperar que primer un grup que anava al davant la faci i després tots nosaltres hem passat darrere.

Al final arribem tots al mirador. Estem bastant contents, no hi ha hagut cap incidència important, encara que els dos nens han patit una mica en el últim tram de la xemeneia.

Uns es queden a dinar al mirador, el Josep María munta el trípode i es dedica a filmar el rescat dels escaladors accidentats i els altres baixem. Uns cap al Monestir i d'altres directes a l‘aparcament de Santa Cecilia per dintre de la canal de Sant Jeroni.

Hem sortit de l'aparcament a les 9.30 hrs i hi tornem a les 16:00 hrs. Hem emprat sis hores i mitja, de les que més de la meitat ha sigut temps d'espera. Massa gent per una ferrada.

Lluís Gabarró