Inici de la canal del Mig. Ni sembla difícil ni ho és. Només s'ha de tenir cura si la roca és molla.

No va poder ser. O ens exposàvem a sortir ben remullats del bivac o s'havia de deixar per un altre cap de setmana. L'11 de juny a la tarda ho vam decidir, no podíem esperar més. Les prediccions del temps eren cada vegada pitjors de manera que vam reconvertir el bivac en una sortida d'un sol dia. Amb aquest canvi, el Juanjo, l'Adela i la Gemma van poder venir. Érem tres famílies, ells la Gabarró-Solanas i la Parron-Casanova.

Havíem quedat molt d'hora (a dos quarts de 8) a l'àrea del Llobregat. Mai no l'havíem vist tant plena. Tot el pàrquing estava ocupat per francesos-marroquins que anaven de vacances. El bar també estava ple així que decidim continuar viatge. I una mica més tard de les nou arribem a La Torre de Fontaubella. Venint de Barcelona o d'un lloc urbà, és un altre mon. Sort en vam tenir que el cafè feia tres dies que havia canviat de llogater, sinó, sense esmorzar ens quedem. Bocates, begudes, cafès, en Joan ens feia el que vulguéssim.

El dia no és el millor per pujar a la Mola de Colldejou. Veiem la paret i la boira enganxada. Un pagès de la zona ens avisa que no pugem, que no veurem res i que, en mitja hora, ens caurà un xafec que ens enrecordarem sempre. No li vam fer cas. El Lluís, l'Ignasi, el Juanjo i jo, no li vam fer cas. La resta si. Es van quedar al poble i van anar a la piscina.

La pujada va ser molt ràpida. Són quasi 600 metres de desnivell fets en poc més d'un hora i tres quarts (descansos inclosos). Però sobre tot era la sensació que teníem d'haver pujat depressa. Important el fet d'anar sense les nenes renegant a cada moment. Des del poble, cal anar seguint les marques grogues. El camí era ple de vegetació -les pluges de maig l'havien deixat exhuberant- i puja de valent, sense treva. Portem quasi tres quarts d'hora de cami i la Mola se'ns apareix davant mateix en el mateix moment que el camí planeja durant uns metres. Ens anem acostant a la roca però per arribar a la Canal del Mig, ens queda el tram més pesat de la ruta. El camí es converteix en una petita tartera, passemper on sembla menys relliscós fins arribar a la roca.

Ja som a dalt. Esquerra, buscant el cim. Dreta: al costat de la torre de guaita

La Canal del Mig és una grimpadeta curta i molt, molt fàcil. Només una qüestió, si la roca està mullada (com era el cas), s'ha d'anar amb molta cura de posar els peus correctament i estar ben agafats. A dalt, si hi ha vista, el panorama arriba fins al mar. De pobles tenim Colldejou al sud i La Torre de Fontaubella al nord amb el Priorat al darrera.

Llibreta i bolígraf per poder signar	Però realment, no es veia res. La boira anava i tornava i, a estones, plovisquejava. Si ens separàvem una mica, no ens vèiem. La font no la vam trobar, però si la torre de guaita i el llibre per signar l'ascensió. Allà van quedar els nostres gargots. Fèiem un recorregut circular amb sortida i tornada a la Torre. A la baixada vam passar per una cova que hi ha al GR-7.3 (els senyals, pocs i mal posats). Allà aprofitem per tapar les motxilles i treure anoraks, sembla que arriba la pluja. Però no era el moment de ploure i va durar només uns minuts.
	Aquí els tres homes que em van acompanyar a la pujada: Lluís, Juanjo i Ignasi. El camí de baixada és molt maco. Després d'un tram per un rierol -atents a les relliscades- arribem a un bosc d'alzines amb les restes de dues masies.
A dins de la torre de guaita	A la cova que trobem a la tornada

Magniific alzinar a la baixada de la Mola

	De nou a la Torre de Fontaubella. Ens esperen a la font per refrescar-nos. Els últims metres ha sortit el sol i feia molta calor

Triguem 40 minuts a arribar a un pal indicador. Veiem ja els aerogeneradors al davant. Anem a l'esquerra. Passats uns minuts el corriol es converteix en una pista de pedra blanca, estreta, en molt mal estat (ni per 4x4) i relliscosa. En 10 minuts estem a la carretera, la T-322. La seguim uns 200 metres i a la dreta ja trobem uns altres pals inicadors. Nosaltres decidim anar a La Torre pel camí del Pigall (hi havia una altra opció). Si us el passeu, podeu enllaçar amb aquest camí al km. 18 de la carretera que uneix Colldejou amb La Torre. Es tracta d'anar fent, mitja horeta més i sereu al poble.

La resta de la colla ja havia dinat. Així que anem al cafè d'En Joan de nou (que permet dur-te el teu propi menjar) i a engrapar, que tenim gana.

L'última part del camí la fem amb sol però després de marxar nosaltres cap a Barcelona, debia caure una de bona. A Falset, molt a prop, 35 litres per m2. El pagès es va equivocar en l'hora de la tempesta.

Berta Solanas