Comencem amb aquest una sèrie de 7 capítols de la nostra estada a les Dolomites aquest agost. Un per a cada excursió que vam fer, sempre adaptada a les nostres capacitats i interessos. No explicaré aquí què són les Dolomites, per què es diuen així, etc. hi ha moltes publicacions que ja ho fan. Només dir que et maravellen a cada pas que fas i a cada vall que visites. I que hi ha rutes per a tots els gustos i edats. Per facilitar la mobilitat i fer menys feixugues les ascensions, n'està ple de funivies (telefèrics), telecadires i telecabines que funcionen tot l'any (no son barats, és cert). I també n'està ple de refugis (hotel de muntanya + restaurant) en els llocs més inversemblants: dalt dels cims, en els colls, en una enforcadura.... Només un però, hi havia massa gent.

Les Dolomites i, concretament la Vall di Fassa és la zona on encar es parla ladí (en total, es calcula que unes 30.000 persones), una llengua retoromànica que ha aconseguir tenir reconeixement com a llengua independent. Ara bé, ha de lluitar contra l'italià i l'alemany i contra el fet que el territori ladí estigui dividit entre les províncies italianes de Belluno, Bolzano o Sudtirol i Trento. A Vigo di Fassa hi ha el Museu Ladí i l'Institut Cultural Ladio.

Com ja he dit, les opcions d'excursió són quasi infinites, necessitaries moltes vacances per acabar-te aquestes muntanyes. Comparteixo aquest enllaç d'altres rutes a les Dolomites. I segur que vosaltres en trobareu molts més.

Nosaltres estàvem allotjats a uns apartaments a la vall de Fassa, concretament a Vigo di Fassa, als afores, a l'entrada del poble venint de Bolzano. Eren el Mason de Cuz, i el Zulian i la Paola, uns encants.

Les Dolomites van ser declarades el 2009 com a Patrimoni de la Humanitat. Es tracta d'una propietat complexa tant pel que fa a la seva geografia com a la seva administració, que consta de 9 sistemes que cobreixen una superfície total de 142.000 hectàrees ubicades en 5 províncies italianes i 3 regions. Amb l'acord de la UNESCO, es va constituir l'any 2010 la Fundació, amb la seva missió d'assegurar la gestió eficient d'aquest immoble en sèrie, promovent-ne el desenvolupament sostenible i fomentant la col·laboració de les diferents administracions locals, totes amb els seus diferents marcs administratius.

La primera excursió la fem al refugi de les Torres de Vajolet, que es diu Re Alberto 1o, construit l'any 1929 i restaurant molts cops. Està situat al Gruppo Catenaccio (Rosengarten en alemany). Els noms tenen origens diferents. Catenaccio es referix a la grava dolomítica i Rosengarten per què seguint la legenda del rei Laurin explica el fenòmen de les roques es posen rosades a la posta de sol. Són un grup de 7 torres però les més espectaculars són les que es veuen des del refugi. Arriben als 2.800 mts d'altitut amb parets verticals de 200 mts, amb moltes vies d'escalada.

Havíem reservat una habitació de 2 i just ens donen la que té vistes a les Torres de Vajolet, una maravella. Allà dormim i l'endemà baixem. El camí no té pèrdua, està marcadíssim amb pals indicadors i està ple de gent que hi puja. No tots van a aquest refugi (la part final és un paredon de 400 metres de desnivell amb molts trams de grimpada fàcil i cable de seguretat) però si a algun dels altres 4 que trobes pel camí.

I un cop a dalt, vam anar fins a un altre refugi, el del Pass Santner. Petit, acollidor, acabat d'obrir (la grua encara la tenen allà) i amb unes vistes espectaculars. Va començar a ploure molt fort i allà vam estar quasi una hora esperant que parés. Quan ho va fer, es va obrir una mica el cel i vam poder veure les valls de sota.

Berta Solanas