Molts dels NOHIHAQUIENSPARI ja havíem pensat feia temps en aquesta sortida, o similar, entre Andorra i França. Però la mala sort, les lesions i els compromisos, les colònies de les petites i els càmpings de les grans, van fer que fos una sortida quasi solitària, només 2. Si, un altre cop, el Lluís i jo. El destí era Andorra. Divendres ferrada i dissabte i diumenge circular pels llacs de Juclar, dormint al refugi francès del Rulhe i tornant pels llacs i coll de Fontargent. I tot i que la sortida va anar molt bé, molt bé... us vam trobar a faltar. Quan camines, quan t'ofegues, quan et fan mal els genolls vas tirant, però quan pares a dinar, quan arribes al refugi, a l'hora de sopar estem acostumats a tenir els amics al costat i no hi èreu. I, a més, ens van tocar una taula de francessos..... I no va ser només això. La mateixa ruta circular que fèiem nosaltres la feia un grup de famílies, amb nens a partir de 10 anys. No cal dir que el que sentíem era enveja pura.... Però deixem ja de lamentar-nos i passem a explicar què vam fer, que va ser molt.

I primer de tot us volem dir que vam descobrir un bar a Castellfollit de Riubregós -Alta Anoia- molt interessant per esmorzar. A l'entrada del poble, davant de la bàscula de pesar vehicles, hi ha dos, és el de la dreta. No recordo el nom.

FERRADA DEL ROC DE LA COMA D'ERTS

És una de les últimes ferrades que s'han fet a Andorra -2008- i la volíem probar. Està situada al nucli d'Erts just on hi ha el trencall que porta a les pistes d'esquí de Pal i al nucli de Xixarella. Mentre ens posem els arnesos i preparem el material veiem que arriben als cotxes una parella i una família amb un nen que no tindria més de 8-9 anys. Això ens, em tranquilitza. No deu ser massa difícil. I no ho era.

De moment, en el camí d'aproximació, orquídies i flors a dojo. Amb el que ha nevat i plogut aquest 2010, tot està exhuberant. El camí és curt però el pendent fort. La ruta cap a la ferrada té unes marques grogues triangulars, mentre que les del camí cap al Roc de la Coma d'Erts, també són grogues però rodones. És important fixar-s'hi perquè és fàcil passar-se el desviament. Aproximadament a uns 10 minuts de la sortida -és clar, depèn del ritme de pujada- hi ha, molt senyalitzat en una roca, un gir a la dreta de les marques grogues; una miqueta abans -sense marques- hi ha el camí cap a la ferrada que puja per dins del bosc. Si veieu que durant molta estona aneu com per una carena i no per a dins del bosc, és que us heu passat. A nosaltres ens va passar i, per sort, vaig veure un cartell de la ferrada, i pel mig dels arbres, vam arribar a l'inici de la via.

La ferrada té diversos trams de característiques i dificultat variable. Primer un molt vertical però sense extraplomar. Els ferros estan molt a prop i no hi ha cap problema per passar-los. Després venen els franqueigs, uns amb cadena, altres amb ferros, alguns només de caminar.... Es fa una mica avorrit, la veritat. Més endevant trobem una zona extraplomada que cal passar, almenys jo ho vaig fer així, rapidet, rapidet. Per no cansar-me massa i per agafar ritme. Els ferros estan relativament a prop i només fa falta una mica de força. Més franqueigs, i quan ja pensava que estàvem al final arriba un petit tram una mica extraplomat, menys que l'anterior. I aquí quasi que em quedo. No per la panxa que feia sinó perquè en dos punts concrets, no arribava als ferros. Era qüestió només d'uns centímetres o de donar-se un bon impuls. En el primer punt, el vaig passar tota soleta, però en el segon, el Lluís va fer servir a seva habilitat i amb una sangla vam solucionar el problema.

La baixada, xino, xano, però molt dreta. A l'inici alguns passos equipats amb cadenes o amb cordes. I jo sense genolleres.... No tenim ni una foto de la ferrada, ni de les flors. Vaig deixar la càmera al cotxe.

CIRCULAR JUCLAR-RULHE-FONTARGENT
De la Baladosa al Rulhe per Juclar

	Pont sobre el Juclar a l'àrea recreativa. Aquí s'acaba la pista.

Aquest era el veritable objectiu de la sortida. Fa anys vam fer una sortida preciosa i intergeneracional fins als estanys de Juclar per l'espectacular Vall d'Incles. La més petita tenia 4 anys i 10 mesos i el més gran, 69. No està en aquesta web perquè encara no la teníem. Seguir endevant ja es veia que prometia i els voltants del refugi francès del Rulhe, també. Així que vam programar la sortida i el Lluís va anar al detall del camí.

La ruta comença al Pont de la Baladosa, al final de la Vall d'Incles. Aquesta és una vall glaciar, completament en U. L'accés es fa per una estreta carretera. A la Baladosa hi ha una zona d'acampada, aparcament, zona de jocs infantils i algunes taules per menjar. D'aquí surten dos camins. A la dreta -passant el pont del riu- el que pujar per Juclar, i a l'esquerra, just abans del riu, el que va al coll de Fontargent. Nosaltres anem pel primer i tornarem pel segon. Val a dir que avui si que portem la càmera de fotos i que ja al costat del cotxe trobem els primers exemplars interessants de flors. Aquests i el que vam trobar durant el cap de setmana ho podeu veure més endevant cliclant aquí. La vegetació, esplèndida.

	Nou refugi de Juclar, impressionant

El camí és i estava espectacular. Vegetació, el riu, les cascades, els salts, els ponts. I, a més, el dia acompanyava. Està indicat que en 1 hora 50 minuts s'arriba als estanys de Juclar. I així ho vam fer. El Lluís abans, es clar. Ja havíem estat als estanys -any 2002- però ens van resultat supermacos. I la neu dels voltants -recent- encara ajudava més. Una sorpresa. El refugi de Juclar és guardat des de l'estiu del 2009, no ho sabíem. L'han ampliat força, té lavabos i dutxes. El porta la mateixa persona que s'ha fet càrrec del refugi del Comapedrosa -Na Margaret-, que també pensàvem que encara era lliure.

	Aquest any les aigües baixaven imparables

Descans, quatre fotos, beure i menjar una mica. I comença a arribar canalla. Primer penso que és un esplai, però també arriben els pares. Error, són famílies com nosaltres. Hi ha molt bon ambient. Són 19. Fins i tot, identifiquem una noia que ens recorda a la Sandra, la gran, la responsable... Hem d'espavilar, que ens atraparan...

Rodegem l'estany Primer de Juclar fins a un pas entre el primer i el segon. Hi ha congestes de neu per on s'ha d'anar amb molta cura. Una relliscada i ets al llac. Després hem de fer una petita desgrimpada sense problemes tot seguint les fites. Entre els dos llacs hi ha restes de la neu i els icebergs que fins fa poc cobrien els llacs. Ara toca pujar fins al coll de Juclar. Està a 2.440 mt d'alçada. El camí puja sense treva, peró compensa la vista que es té: pic d'Escobes, de Juclar, del Ruf, de Rulhe, etc.

Estanys de Juclar i, de dreta a esquerra, el Pic d'Escobes. de Ruf i de Fontargenta

	Neu i gel acumulats entre els dos estanys de Juclar

Al coll el panorama es doble: muntanyes i llacs andorrans + muntanyes i llacs francesos. Quin panorama !!!!
Però alhora, més neu i terreny més complicat. D'entrada, per sortir del coll hem de salvar un resalt de roca d'uns 10 metres -cap problema, hi ha camí- al que hem de sumar una congesta de neu de 4 metres d'alçada. L'experiència ajuda i amb calma, aconseguim arribar a la neu, passar-la i començar la baixada. A tot això, no m'he posat les genolleres i pateixo.

	Lluís i Berta al coll de Juclar

Són tres llacs?	Aquí queda clar que només és un

A la banda francesa, el primer llac també es diu de Juclar. Des de dalt -esquerra-, sembla que siguin tres, però és un miratge òptic. Fins al llac, la baixada és fàcil, la normal d'un paisatge i un terreny alpí que transcorre per la cara nord. Passat el primer estany hem d'anar cap a l'oest seguint les fites -sembla que massa cap a l'oest però és així- per salvar els resalts rocosos i els rius i les cascades. Trobo que és el tram més fotut del recorregut. Una pedrera infecta de rocs grans, petits i mitjans, de terra que rellisca i que no s'acaba mai. I mentre baixo com puc, em passa un noi amb una minimotxilleta que "alegre de roc en roc" sembla que camini per pla. Què hi farem, el Lluís m'espera a baix, no em puc aturar....

Bellesa, no calen adjectius

Quan s'arriba al llac anomenat l'Estanyol, no s'acaba la pedrera però almenys és més pla el terreny. Darrera nostre, en terres andorranes, el cel ja no és blau, ha agafar un perillós color gris fosc. I no veiem la colla de 19. La sortida del coll i la pedrera de baixada ens ha degut entretenir massa. Descansem una mica a la vora de l'aigua per enfilar la pujada al refugi del Rulhe. Fa estona que el veiem, taulada blava, a mitja muntanya. Fa la impressió que està molt amunt, però el tros que queda es fa relativament bé.

A l'Estanyol trobem el cartell anunciador d'un camí cap a Fontargent que no sortia a cap dels mapes que havia consultat el Lluís. I la veritat és que era molt més interessant que el que pensàvem fer. I ens estalviava haver de baixar uns 200 metres per, tot seguit, tornar-los a pujar. D'haver-ho sabut abans, ens hauria permès -arribant tard i molt cansats- fer tota la ruta en només un dia. Però ja no hi èrem a temps i, a més, la tarda-nit amenaçava pluja.

El refugi del Rulhe

	Refugi francès de Rulhe

Ens hauríem perdut, això si, la vista des del refugi i l'oportunitat d'assaborir l'exquisit menjar francès d'alta muntanya -coneixíem el de Cortalets, el del Rulhe no va resultat gaire millor. Sopa de verdures -on eren les verdures?- i vedella en salsa amb cus-cus. Això si, pastissets de postres i formatge de la zona. L'esmorzar no va ser gaire millor, però més a l'ús del que pots trobar en un refugi català o espanyol. Això si, els àpats no ens van influir en reconèixer que la resta del refugi del Rulhe estava força bé. Habitacions de diversa mida -nosaltres estàvem en una de 4 places- amb espai suficient per deixar la motxilla, repisa per al frontal i les ulleres i penjadors. Vaja, el que sempre havíem comentat, és possible, no és una utopia. Els guardes i la resta del personal, molt correcte. També molta documentació sobre escalades i travesses de la zona. A més vam comprovar que es preocupaven per la gent que estava fent excursions per la zona i no tornaven a l'hora que es podria considerar normal. Prismàtics en ma, també es van interessar per la situació del grup de famílies que ens havíem trobat pel camí i que després vam saber que eren de Navàs, al Bages.

Del Rulhe a la Baladosa per Fontargent

	Estany de Fontargent i pic de Fontargent i Anrodat (dreta)

A les 7 tothom ja estava despert. Sense preses però sense badar, ens vestim i a esmorzar. A la nit havia plogut una mica. Fa una mica de rasca, però no fred. Aprofito per fer algunes fotos a les flors que hi ha al voltant del refugi -una orquídia entre elles- i a les muntanyes -la tarda anterior hi havia molt poca llum-.

Per agafar el camí que vam descobrir la tarda anterior hem de desfer una part del trajecte, fins a l'Estanyol. Travessem el riu i, a poc a poc enfliem cap als estanys de Fontargent -quatre-. És una pujada molt suau que et va descobrint nous paisatges a mida que avances. El punt culminant és quan trobes l'estany grani, a l'est, el circ que formen el pic Negre de Juclar i el pic de Sobre la Pala de l'Estany - i que separa els llacs de Fontargent i els de Juclar. Arribem al punt on es troben el camí que hem agafat i el que ve directament de la vall francesa, de la cabana Garsan. Descansem una estona, fem fotos. Tot i no portar un ritme massa ràpid, no tenim pressa, és d'hora i anem bé de temps.

Forat de neu al riu del Manegar, vall de Fontargent. Dreta: granota

La pujada al Port de Fontargent o d'Incles la fem per una pedrera... "guapa". Era una opció, l'altra era seguir el camínet. En qualsevol cas s'havien de superar els 110 metres de desnivell. Des de dalt, una altra visió, el Fontargent a l'oest i, al sudoest la vall de Fontargent que continua la d'Incles. Aquest pas és molt més fàcil que la pujada per Juclar. No és casual, doncs, que el coll sigui el Port, camí de pas entre Andorra i França, dels temps en què s'anava a peu o en cavalleries.

Tram final de la vall de Fontargent. Ara planeja, només queda la última baixada
Ja només queda baixar fins a la Baladosa. Flors, cascades, caminets. No s'arriba a fer ni pesat. I a les 12:40 ja érem al cotxe. Decidim sortir ràpid d'Andorra per no trobar trànsit i dinar a Coll de Nargó. Ens ho mereixem. A les 6 de la tarda vam arribar a Barcelona.		Cascada ja arribant a la Baladosa
Berta Solanas