Quin cim dius que és Pilar? El Cogulló d'Estela, si, a prop de Berga. La veritat, i que em perdonin els berguedans, mai no havia sentit aquest cim. Amb una mica de Google, de Google Earth i de Compe GPS, el divendres a la nit, el Lluís va convertir un nom desconegut per nosaltres en una proposta circular amb tres fites que dissabte va resultar molt interessant. Va contribuir el dia, amb boires inicials que després van deixar pas a un sol intens, i la gran quantitat de flors que vam trobar durant tot el camí. Especialment abundants les orquídies (5 varietats), el rovell d'ou i la cresta de gall.

Dissabte al matí, a les 8 sortíem de Barcelona les dues parelles: la Pilar i el Miquel i el Lluís i la Berta, una servidora. La premura de temps va fer que no poguessim avisar ningú més, va ser una llàstima. A les 9:30 aparcàvem el cotxe al Santuari de Corbera, al terme municipal de Castellar del Riu, al massís dels Rasos de Peguera. Estava tapat, s'obria una mica, pujava la boira, vaja, que es caminava bé. Un clar a la masia de Can Déu i una mica més amunt, el Miquel ja avisa que hi ha orquídies. Serà la tònica de tot el dia.

Esmorzem a la mina d'aigua del Tagast, on neix el mateix torrent. Aquí una munió de rovells d'ou barrejats amb orquídies es disputen l'aigua que baixa. On no hi ha tanta aigua, mana la cresta de gall. A la mateixa font, un bonic llargandaix i a dins de l'aigua uns bocins de troncs que es mouen. Creiem que són animalons que es protegeixen amb una closca de petites fulles i altres restes.

Darrera nostre una imponent cinglera a la que ja dóna el sol. Hem de passar pel mig per accedir al coll de Tagast, ocupat literalment per les vaques, els bous i els seus vedells. Ja hem fet la major part del desnivell. Ara queda fer els tres cims que ens hem proposar.

A la Torreta, on hi ha les antenes que es veuen des de lluny, s'hi accedeix per una pista. Veiem al davant el Roc d'Auró, des d'aquí imponent i esbelt. El Cogulló, una mica més al sud, tapat per la boira i els núvols. No patim, ja el veurem.

El Roc d'Auró és el segon cim que farem avui. S'ha de baixar i pujar. Més complicat baixar (hi ha camí alternatiu si es va amb nens petits) que no pas la pujada final. Semblava llarg però se'ns fa curt. Estem al mig, veiem al nord la Torreta i al sud el Cogulló.

Fins al Cogulló d'Estela se'ns fa llarga la baixada fins al coll i, en canvi, la pujada al cim, entretinguda i curta. Un altre cop la mateixa sensació, quin desnivell que queda. Després pugem en un tres i no res. Només dir que, si es va amb nens, s'ha de vigilar la part final, finalíssima. No és difícil ni complicada, però la pedra i la sorra estan una mica desgastades i una relliscada podria ser una mica perillosa. Que vagin a poc a poc i agafats d'algun gran.

Potser el que es fa més pesat és la tornada del Cogulló al Santuari, però va tenir la compensació de les flors que vam trobar. Fins al mateix coll arriba una pista que surt a l'inici de la carretera que porta al Santuari. No sabria dir en quin estat està per que nosaltres vam aprofitar les dreceres que hi ha per no fer tanta volta (una fita a l'inici de cada trencall). En qualsevol cas, "semblava" transitable amb pedres fins a un punt en què hi havia hagut una esllavisada i el pedrot estava al mig de la pista.

Vam acabar l'excursió al bar del càmping Font Freda. Unes bones cerveses i uns cafès per acompanyar el dinar. Eren quarts de cinc.

Berta Solanas

I ara, les fotos.

EN COTXE:
Aquesta ruta se situa al Berguedà, concretament als Rasos de Peguera. Així que, des de Berga, hem d'agafar la carretera que puja als Rasos (la BV-4243). En un primer moment és la mateixa que ens portaria a Sant Llorenç de Morunys (la BV-4241). Haurem d'anar a la dreta quan arribem a la cruïlla del Santuari de Queralt (la carretera principal és la que porta a Queralt). I seguir endavant fins que arribem al camping Font Freda, a Espinalbet. D'aquest punt surt una carretera a la dreta, molt estreta, que ens portarà al Santuari de Corbera. Serà el punt on deixarem els vehicles.
Si anéssiu en vehicle tot terreny i alt, es podria arribar a la masia de Can Déu. I us estalviaríeu 15 minuts de caminar.
El punt on està el Santuari és com un coll i també arriba una pista encimentada des de l'altre vessant, però no sabem d'on ve.

A PEU:
Sortim del Santuari de Corbera (si no hem pogut arribar en cotxe fins a la masia de Can Deu). Agafem el camí que surt darrera el dipòsit d'aigües i, de seguida deixem la pista i agafem un corrriol a la dreta. Puja dret (de fet com tot el recorregut). En 20' -sense córrer- arribem a la masia enrunada de Can Déu (per l'est). Seguim avançant per les marques grogues i blanques fins a la mina d'aigua (nosaltres vam fer una mica cap a través intentar fer drecera). Al neixement del torrent Tagast, -una mina d'aigua- comença la pujada forta, directa, fins al coll de Tagast. Superem per un camí fresat una cinglera que es veu imponent des de sota.
Al coll, molt gran, girem cap a l'oest i seguint les marques i les fites arribarem a la Torreta amb unes antenes al cim. En alguns mapes, la Torreta està indicat com a Roc d'Auró i pot portar a errror. Des de la Torreta tenim dues opcions, o baixar quasi desgrimpant cap al sud (davant tenim el Roc d'Auró) o seguir un camí més fàcil cap a l'est (en aquest cas farem una U). Nosaltres vam baixar pel dret, és una mica perdedor perquè les marques grogues estan per vistes com si anéssim en sentit contrari. D'un cim a l'altre triguem uns 30'. Passem pel trencall que agafarem després per anar al coll d'Estela (des d'aquí les marques són com la bandera catalana però amb 5 barres). Una mica més endevant hi ha un tram amb una cadena. Per pujar quasi no fa falta, per baixar ajuda. Ara ens trobem enmig de la Torreta i del Cogulló. A l'Auró hi ha una corda que semblaria d'ajuda per baixar pel dret (sud), però és tant vertical que ni ho vam intentar. Des de sota (coll d'Estela) es veu quasi impossible. Optem per anar pel camí normal i també trobem dues opcions. Una tirar-se per la tartera i l'altra fer la volta fins al coll d'Estela. Optem per la segona. En 25 minuts som al coll. Una altra mini paradeta i cap al cim. Pugem cap a l'oest seguint una tanca pel bestiar. Ara les marques són de color verd. Aquí trobem un pas entre roques, com un sandwich, i una altra cadena per superar un tram bastant inclinat (es pot pujar sense fer-la servir). Cap dificultat més.
Només quedarà baixar de nou fins al coll i anar tirant avall. Un cop arribem a la pista hi ha dreceres que evitar fer totes les voltes que fa. Ja bastant avall, quan la pista ens queda a la nostra dreta, agafem una que sirt a l'esquerra i que ens portarà a Can Planas (també derruïda), a Can Déu i en un quart d'hora més, al Santuari de Corbera. Final de la ruta.